La (in)justícia segons Gallardón

El ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, ha aconseguit una cosa que pareixia impossible: posar d’acord tot l’estament judicial del país en contra seva, demostrant que fins i tot el que, d’entrada, passava per ésser el referent moderat i dialogant del govern de Rajoy tampoc no s’ha pogut resistir a la temptació de la prepotència i la supèrbia desfermades. La protesta de jutges, fiscals, procuradors, secretaris judicials i advocats contra la seva llei de taxes demostra que el ministre estrella ha trepitjat tots els calls possibles a l’hora de dur endavant un reforma inoportuna, innecessària i sobre tot injusta.

Dificultar l’accés a l’administració de justícia apujant l’import de les taxes que han de pagar els ciutadans posa de manifest el tarannà reaccionari d’aquest ministre, recolzat per un Mariano Rajoy que està tudant a mans plenes el seu fins fa poc ample crèdit polític. L’obligació dels governants és afavorir una justícia ràpida, eficaç i a l’abast de tothom, no posar traves perquè els damnificats puguin reclamar la tutela judicial efectiva quan es veuen perjudicats els seus interessos. La mesura arbitrària de Ruiz Gallardón és, en aquest sentit, un torpede directe a la mateixa línia de flotació de l’estat de dret, demostrant la deriva autoritària de l’executiu de Rajoy i posant de relleu el perill per a una democràcia real que s’amaga darrera aquestes actituds. És ben hora que el ministre rectifiqui, que escolti els professionals de la justícia i que controli una mica el seu ego, tan desfermat, per al bé de tots...

Crear problemes on no n’hi ha

La iniciativa legislativa del ministre de Cultura, José Ignacio Wert, amb la nova llei de millora del sistema educatiu, introdueix un nou conflicte lingüístic a les comunitats amb llengua pròpia, afegint així a n’el banyat en un tema que fins ara estava perfectament assumit per la societat i què ara, per mor d’aquesta mesura tan innecessària com inoportuna, torna a generar desencontres aparentment insalvables entre el govern central i les comunitats autònomes on el castellà conviu -fins ara en plena harmonia- amb la llengua pròpia, con és el cas de les Illes Balears.

Al marge dels aspectes tècnics d’aquest primer esborrany de la nova llei educativa, el gest del ministre Wert enllaça amb una concepció recentralitzadora de l’ensenyament, la cultura i la realitat social de les comunitats amb llengua pròpia. No és la primera vegada que el ministre demostra la seva dèria centralista, però és preocupant que des del govern central es faci menyspreu d’una senya d’identitat tan important per a la societat illenca com és la presència del català a les aules, com a primera passa per garantir el seu ús social en igualtat de condicions amb el castellà.

En aquest sentit, la manca de sensibilitat del ministre és tan preocupant, al manco, com la complicitat de l’executiu de José Ramón Bauzá, que per boca del seu conseller d’Educació, Rafel Bosch, no ha perdut ni un minut en posar-se a les ordres de Wert. La veritat és que els ciutadans illencs tenim poc espai per a l’esperança quan els nostres propis governants obliden que la seva principal funció és defensar la nostra terra, no tirar-li terra damunt. 

Més pressió fiscal per ofegar l’economia illenca

Les reunions del vicepresident econòmic amb els representants empresarials illencs acaben, una vegada i altra, en un desacord total i absolut, talment un diàleg de sords mentre el desànim s’instal·la, de cada dia més, dins una societat illenca que s’esforça per treure el cap de l’aigua i no sap com fer-ho. Els empresaris de tots els sectors (des dels cotxes de lloguer al petit comerç) miren astorats cap al Consolat de Mar, cercant respostes als interrogants que enrevolten de fum negre el futur de la comunitat, però no troben més que improvisació, males cares i fins i tot qualque amenaça gens dissimulada.

El teixit productiu balear no pot suportar més atacs, ni pot aspirar a sobreviure amb una pressió fiscal que ofega qualsevol possibilitat de creixement econòmic. Un Govern no es pot dedicar a segar l’herba de davall dels peus dels emprenedors, dels que posen el seus doblers damunt la taula per provar de surar, a base de molts de sacrificis, els seus negocis i els llocs de treball. Es necessari que el president i el seu vicepresident econòmic deixin, encara que sigui per uns dies, la seva bombolla on viuen còmodament arrecerats i provin de connectar de bon de veres amb una classe empresarial illenca que ara mateix no té cap interlocutor vàlid dins l’executiu de José Ramón Bauzá. Massa càstig per a una terra que es mereix uns governants millors, més preparats i més sensibles dels que ara mateix li toca aguantar.