L’adéu d’un conseller

 La dimissió de Carlos Delgado al front de la conselleria de Turisme -el sisè canvi que viu el gabinet de José Ramón Bauzá en dos anys i mig de legislatura- suposa un vertader tsunami per al projecte que encapçala del President, a pesar de que les raons formals de la substitució siguin de caire “personal”. La sorpresa que ha provocat en el sí de l’opinió pública illenca aquesta dimissió té molt a veure amb la figura del fins ara conseller de Turisme, un polític  polèmic i vinculat amb plantejaments declaradament extremistes

Vaig tractar de prop en Carlos Delgado durant la meva etapa en el Partit Popular, quan ell era batle de Calvià i va començar a posar de moda una forma de governar “sense complexos”. Mai no vaig dubtar de la seva capacitació professional ni de la seva vàlua política, només condicionada per una perillosa tendència cap a un dogmatisme cada vegada més radical i allunyat del tarannà liberal que un dia fou senya d’identitat del meu ex-partit. Aquesta tendència es va anar refermant al llarg d’aquest darrer lustre, quan la seva decisiva influència en el si del partit va ésser directament proporcional a un procés de radicalització del PP en temes com la llengua o la cultura pròpies d’aquesta terra, en benefici d’una uniformitat sense matisos. Aquest procés, tant perjudicial per a aquesta terra, ha estat seguit quasi mil.limètricament per part de José Ramón Bauzá, fins arribar a l’alt nivell de  crispació social i política que ara mateix patim a les nostres Illes.

Tot i això, i al marge de quines siguin les vertaderes raons de l’abandó de Delgado de la política activa, crec que hem de saber separar els aspectes polítics dels personals i, de la mateixa manera que estic convençut que la seva retirada serà positiva per a la política illenca, li desig tot la sort del món en el plànol humà. Una cosa no lleva l’altra.

Nelson Mandela, un referent…

La mort de Nelson Mandela, encara que esperada des de fa bastant de temps, ens ha tornat al primer plànol de l’actualitat la figura excepcional del pare de la moderna República Sudafricana; un líder polític respectat, venerat i admirat pel seu poble i que ara, en el moment de la seva desaparició, ha generat un grau d’unanimitat a l’hora de glosar la seva figura com pràcticament no s’havia vist en la història mundial més recent.

El missatge que ens deixa la trajectòria política i humana del líder carismàtic del Congrés Nacional Africà va més enllà de l’admiració que ens, des de sempre, ens ha inspira a tots la lluita per la llibertat i la igualtat racial d’un home que va estar empresonat gairebé tres dècades i què, així i tot, va ésser capaç de dirigir un procés de reconciliació nacional entre la minoria blanca i la majoria negra sobre les runes de l’apartheid. Una reconciliació basada en la capacitat de perdonar, d’elevar-se per damunt les visions revengistes de l’historia i els plantejaments unilaterals i egoistes. El seu és un llegat de diàleg, empatia, comprensió, generositat i visió de futur; la seva herència és un país que, malgrat totes les desigualtats que encara perduren, ha deixat enrere un passat sinistre i avança cap a la modernitat per les vies democràtiques, què són les úniques que permeten als pobles prosperar. L’homentage que, arran de tot el planeta, es farà aquests dies a la seva memòria és totalment merescut, perquè, definitivament, sense Nelson Mandela, el món és un lloc una mica més fred...