Vaig tractar de prop en Carlos
Delgado durant la meva etapa en el Partit Popular, quan ell era batle de Calvià
i va començar a posar de moda una forma de governar “sense complexos”. Mai no
vaig dubtar de la seva capacitació professional ni de la seva vàlua política,
només condicionada per una perillosa tendència cap a un dogmatisme cada vegada
més radical i allunyat del tarannà liberal que un dia fou senya d’identitat del
meu ex-partit. Aquesta tendència es va anar refermant al llarg d’aquest darrer
lustre, quan la seva decisiva influència en el si del partit va ésser
directament proporcional a un procés de radicalització del PP en temes com la
llengua o la cultura pròpies d’aquesta terra, en benefici d’una uniformitat sense
matisos. Aquest procés, tant perjudicial per a aquesta terra, ha estat seguit
quasi mil.limètricament per part de José Ramón Bauzá, fins arribar a l’alt
nivell de crispació social i política
que ara mateix patim a les nostres Illes.
Tot i això, i al marge de quines
siguin les vertaderes raons de l’abandó de Delgado de la política activa, crec
que hem de saber separar els aspectes polítics dels personals i, de la mateixa
manera que estic convençut que la seva retirada serà positiva per a la política
illenca, li desig tot la sort del món en el plànol humà. Una cosa no lleva
l’altra.