sábado, 28 de diciembre de 2013

L’adéu d’un conseller



 La dimissió de Carlos Delgado al front de la conselleria de Turisme -el sisè canvi que viu el gabinet de José Ramón Bauzá en dos anys i mig de legislatura- suposa un vertader tsunami per al projecte que encapçala del President, a pesar de que les raons formals de la substitució siguin de caire “personal”. La sorpresa que ha provocat en el sí de l’opinió pública illenca aquesta dimissió té molt a veure amb la figura del fins ara conseller de Turisme, un polític  polèmic i vinculat amb plantejaments declaradament extremistes

Vaig tractar de prop en Carlos Delgado durant la meva etapa en el Partit Popular, quan ell era batle de Calvià i va començar a posar de moda una forma de governar “sense complexos”. Mai no vaig dubtar de la seva capacitació professional ni de la seva vàlua política, només condicionada per una perillosa tendència cap a un dogmatisme cada vegada més radical i allunyat del tarannà liberal que un dia fou senya d’identitat del meu ex-partit. Aquesta tendència es va anar refermant al llarg d’aquest darrer lustre, quan la seva decisiva influència en el si del partit va ésser directament proporcional a un procés de radicalització del PP en temes com la llengua o la cultura pròpies d’aquesta terra, en benefici d’una uniformitat sense matisos. Aquest procés, tant perjudicial per a aquesta terra, ha estat seguit quasi mil.limètricament per part de José Ramón Bauzá, fins arribar a l’alt nivell de  crispació social i política que ara mateix patim a les nostres Illes.


Tot i això, i al marge de quines siguin les vertaderes raons de l’abandó de Delgado de la política activa, crec que hem de saber separar els aspectes polítics dels personals i, de la mateixa manera que estic convençut que la seva retirada serà positiva per a la política illenca, li desig tot la sort del món en el plànol humà. Una cosa no lleva l’altra.

lunes, 9 de diciembre de 2013

Nelson Mandela, un referent…



La mort de Nelson Mandela, encara que esperada des de fa bastant de temps, ens ha tornat al primer plànol de l’actualitat la figura excepcional del pare de la moderna República Sudafricana; un líder polític respectat, venerat i admirat pel seu poble i que ara, en el moment de la seva desaparició, ha generat un grau d’unanimitat a l’hora de glosar la seva figura com pràcticament no s’havia vist en la història mundial més recent.

El missatge que ens deixa la trajectòria política i humana del líder carismàtic del Congrés Nacional Africà va més enllà de l’admiració que ens, des de sempre, ens ha inspira a tots la lluita per la llibertat i la igualtat racial d’un home que va estar empresonat gairebé tres dècades i què, així i tot, va ésser capaç de dirigir un procés de reconciliació nacional entre la minoria blanca i la majoria negra sobre les runes de l’apartheid. Una reconciliació basada en la capacitat de perdonar, d’elevar-se per damunt les visions revengistes de l’historia i els plantejaments unilaterals i egoistes. El seu és un llegat de diàleg, empatia, comprensió, generositat i visió de futur; la seva herència és un país que, malgrat totes les desigualtats que encara perduren, ha deixat enrere un passat sinistre i avança cap a la modernitat per les vies democràtiques, què són les úniques que permeten als pobles prosperar. L’homentage que, arran de tot el planeta, es farà aquests dies a la seva memòria és totalment merescut, perquè, definitivament, sense Nelson Mandela, el món és un lloc una mica més fred...   

miércoles, 27 de noviembre de 2013

El triomfalisme del President



El debat sobre l’estat de la comunitat no ha duit massa sorpreses, més o manco s’ha seguit el guió previst d’altres edicions. Estava previst, per exemple, que el President inflés el pit davant les dades que permeten albirar una tímida recuperació econòmica, al manco en termes macroeconòmics, però així i tot és evident que José Ramon Bauzá, una vegada més, s’ha superat a ell  mateix amb un discurs triomfalista, sense incloure ni un bri d’autocrítica, mostrant gràfics i exhibint estadístiques, como si a la vida tot fos el PIB o el nombre de turistes que ens visiten; una aproximació descarnada i molt freda -com el personatge- a una realitat illenca que és molt més complexa i presenta més clarobscurs que els que deixà veure la intervenció del President.

És innegable que la tendència de l’economia balear comença a canviar de rumb i que les perspectives presents són més optimistes que fa un any i mig, quan tot indicava que acabaríem com Grècia o Portugal, intervinguts i empobrits. Però un governant ha de tenir molta més sensibilitat que la que va demostrar ahir Bauzá quan encara hi ha tants de milers de ciutadans illencs engrunats en una espiral d’atur, penúries i fins i tot d’exclusió social. El President gairebé ni es va referir als col·lectius més vulnerables de la societat, en especial a les persones què, de fet, ja han quedat fora del mercat laboral i no veuen ni una mica de llum al final del túnel. José Ramón Bauzá ha perdut una immillorable oportunitat per demostrar que, a més d’un gestor implacable, també és un governant humà i amb sang a les venes...

sábado, 23 de noviembre de 2013

Formació Professional: l’assignatura pendent



 Un informe elaborat per la UIB i la Fundació Guillem Cifre de Colonya indica que la Formació Professional continua essent la gran assignatura pendent del sistema educatiu illenc. Les dades incloses a l’informe revelen que, tot i que els darrers anys s’ha multiplicat el nombre d’alumnes que opten per aquesta via acadèmica, una gran part dels estudiants (un 60% del cicle superior i un 30% del cicle mitjà) no s’arriba a graduar, amb la qual cosa la seva formació queda interrompuda abans d’assolir el nivell que els podria acreditar com a tècnics adequadament preparats per a desenvolupar, amb totes les garanties, la seva professió.


A diferència del que passa a altres països europeus, com és el cas d’Alemanya (on els cicles formatius gaudeixen d’una llarga i acreditada tradició), a les Illes Balears la via universitària continua essent la preferida per part dels estudiants que acaben el batxillerat. Una tendència que en si mateixa no és dolenta, però que implica, segons l’esmentat estudi, un desequilibri en el nostre mercat laboral que l’actual crisi ha posat de manifest amb tota la seva cruesa. Una societat moderna necessita disposar de tècnics especialitzats, de la mateix manera que necessita metges, advocats o professors universitaris, el problema és trobar aquest equilibri que ara mateix no tenim. Si volem avançar cap a un model econòmic i laboral més estable per a la nostra comunitat, haurem de potenciar la formació professional,  dotar-la d’un prestigi que ara mateix no té i llevar-li així de damunt aquesta falsa etiqueta de que és una sortida “menor” per al futur dels nostres fills...