lunes, 7 de julio de 2014

Pablo Iglesias i la llibertat de premsa


És, com a mínim, inquietant la proposta que fa el líder de Podemos, Pablo Iglesias, en relació al control públic dels mitjans de comunicació; tan inquietant com la seva afirmació de que “si el dret a la informació és un dret democràtic, la concentració de la propietat és incompatible amb aquest dret”; o aquesta altra: “s’ha de garantir la llibertat de premsa, sense condicionants de les empreses privades o la voluntat dels partits polítics”. Frases que, en un primer moment, poden sonar molt bé i fins i tot merèixer inicialment l’aplaudiment d’alguns sectors de la societat espanyola, farta davant el que considera un fracàs del sistema, però no podem oblidar que darrera les paraules de Pablo Iglesias en realitat s’amaga un atac radical contra la mateixa base d’un sistema democràtic que perd tot el seu sentit sense una premsa lliure i sense censures.


El control públic dels mitjans de comunicació que propugna el líder de Podemos és una proposta clarament demagògica, que apel·la al ventrell i no a la raó, i que per tant no pot ésser presa en consideració des d’una perspectiva de democràcia liberal que és, al cap i a la fi, el model de govern que ha proporcionat més prosperitat i llibertat a la raça humana al llarg de la seva història. En aquest sentit, la possibilitat de que una “instància pública” controli el paper de la premsa lliure és incompatible amb la defensa d’un sistema democràtic què, per moltes errades -sovint atribuïbles als homes que el dirigeixen, no al mateix sistema- que hagi tingut, continua essent l’únic possible o com a mínim el menys dolent. Esperem que els cants de sirena d’Iglesias i els seus partidaris no oblidin que la llibertat no és un concessió sota vigilància, sinó un dret fonamental...

domingo, 29 de junio de 2014

Errades del Govern i optimisme de la gent



Les dades estadístiques indiquen que un relatiu optimisme s’està començant a estendre en el sí de la societat illenca, especialment pel que fa al termini de temps que va des de finals de l’any passat al començament de l’actual temporada turística. És una bona noticia, perquè sense un rearmament anímic del cos social balear no és possible esperar una reactivació efectiva de l’activitat econòmica, des del moment que la confiança de la gent és la passa prèvia i imprescindible perquè es reactivi el consum, la inversió, l’ocupació i el creixement.

Paral·lelament, el Govern de les Illes Balears reconeix “algunes errades” en el ritme i contundència de les mesures adoptades els darrers tres anys. No és molt, però al manco implica una petita dosi d’humilitat per part de l’executiu de José Ramon Bauzá, tan acostumat fins ara a no assumir mai cap equivocació a l’hora d’exercir el poder, engrunat dins una espiral de supèrbia malaltissa i autoritària. Si això és l’inici d’una rectificació, encara que sigui parcial, de la política del PP illenc, aleshores podem estar contents de que, finalment, la raó es vagi imposant dins els hermètics despatxos del Consolat de Mar.


En EL PI sempre estarem contents de que les coses vagin millor; no és el nostre estil celebrar les desgràcies com una forma ètica de desgastar el rival polític. Si a les Illes Balears hi ha feina i la gent recupera una mica l’alegria, som i serem els primers que ho celebrarem. Si altres se’n alegren, és el seu problema; per a nosaltres el benestar dels nostre ciutadans -governi qui governi- sempre serà el nostre únic objectiu...

domingo, 15 de junio de 2014

Monarquia-república: la (in)oportunitat d’un debat


A l’hora de posar damunt la taula la reclamació d’un referèndum sobre monarquia o república, al·legant que es tracta d’un dret dels ciutadans elegir la forma d’estat, hauríem de clarificar una sèrie de coses. En primer lloc, que la possibilitat de convocar una consulta és això, un dret que contempla la constitució, no és una obligació, i es pot exigir de la mateix manera que es pot denegar, en funció de l’equilibri de majories, que és el que determina el funcionament d’una vertadera democràcia (no la cubana o la veneçolana). La seva posada en marxa depèn de que les majories parlamentàries ho permetin i/o ho considerin oportú. Es pot escoltar el carrer, twiter, internet, les mobilitzacions ciutadanes o qualsevol altra manifestació popular, però la convocatòria d’un referèndum només correspon al  govern, i aquest ho pot fer o no, tant si és perquè no li convenç el motiu com si és perquè considera que no és el moment adequat; i ambdues opcions són igualment legitimes.


Per una altra part, hem de tenir en compte que si finalment es dugués a terme el referèndum per canviar la forma d’estat -o l’estructura territorial de l’estat, o qualsevol altre canvi d’abast constitucional- això suposaria un any, com a mínim, de paràlisi completa de l’administració pública, perquè una reforma constitucional implica, per força, una sèrie de requisits (dissoldre les corts, tornar a convocar eleccions, ratificar el que havien aprovat les corts anteriors....); la qual cosa suposaria una interrupció en sec del procés de tímida recuperació econòmica que començam a veure a l’horitzó. Un estat que es reinventa (i que fa un any i mig estava a punt del rescat) no és atractiu per als inversors, convé no oblidar-ho. Les coses, a vegades, no són senzilles com treure un milenar (o vint) de persones al carrer amb banderes republicanes o inundar twiter de missatges que conviden a tirar els Borbons a la mar...

domingo, 1 de junio de 2014

Prospeccions: una incongruència més



La postura adoptada aquesta setmana pels diputats balears del Partit Popular al Congrés dels Diputats, votant en contra de la moció que rebutjava les prospeccions petrolíferes a les aigües balears, demostra una vegada més la condició erràtica i incongruent del PP quan es tracta de defensar els interessos illencs en funció de que sigui a Madrid o a Palma. Per molt que la seva posició s’amagui darrera apel·lacions jurídiques més o manco afortunades, la realitat és que aquella suposada valentia demostrada pels senadors illencs fa unes setmanes, quan a la cambra alta es va debatre una moció similar a la d’aquests dies, posa de relleu la hipocresia dels populars, que volen vendre una imatge de fermesa en aquest tema quan en realitat actuen amb servilisme quan sona la corneta de “firmes” des de la seu nacional del PP.


Ara es veu fins a quin punt deia mentides el president José Ramon Bauzá quan afirmava que ell i el seu partir s’oposarien allà on fos necessari a les prospeccions, perquè, segons ell, el més important era defensar els interessos de la societat balear i evitar un atac directe a la principal indústria de la nostra comunitat com és el turisme. No m’estranya gens que els PP hagi perdut quasi 40.000 vots a les darreres eleccions europees, perquè la gent està farta de politics sense credibilitat, que són capaços de defensar una cosa i la contrària sense despentinar-se ni posar-se vermells. Ara ja hem vist -una vegada més- de quin peu calça el Partit Popular i a quins interessos serveix, que evidentment no són els de tots els ciutadans d’aquesta terra...

lunes, 19 de mayo de 2014

Cordura contra la barbàrie


La barbàrie sempre és condemnable, tant si es  manifesta de forma verbal en un Parlament, com si ho fa en forma de pintades a les portes d’una farmàcia o a les xarxes socials, quan qualcú se’n alegra de l’assassinat d’una dona -per molt política que sigui- a sang freda. La barbàrie implica sempre la derrota del pensament crític, de la llibertat individual i de la cordura cívica, algunes de les bases sobre les que estan edificades les societat avançades i democràtiques. En aquest sentit, he de dir que aquesta setmana que s’acaba han passat massa coses que em en fan dubtar de que realment vivim a un país civilitzat.

En primer lloc, la portaveu parlamentària del Partit Popular, Mabel Cabrer, s’ha passat set pobles acusant a PSIB i a Més de “nazis”, per la seva oposició a la Targeta Blava que els populars impulsen entre el sector del comerç illenc. Al marge de que es agradi més o manco aquesta iniciativa del PP, l’acusació és totalment absurda, exagerada i irresponsable, i de fet contribueix a banalitzar tot l’horror que s’amaga darrera el terme “nazi”. Una paraula que qualque fanàtic també ha pintat a la farmàcia del President Bauzá, demostrant la mateix manca de respecte que la desafortunada portaveu popular.


O posam barres al dogmatisme i la violència o el sistema democràtic estarà en perill, perquè si volem que aquest sistema es mantingui viu hem de garantir un mínim de respecte i tolerància, precisament tot allò que aquestos dos lamentables episodis han demostrat que ara mateix no hi ha a la nostra convulsa vida política. Alerta amb jugar amb foc amb aquestes coses, perquè tots sabem què passa quan es cremen les regles del joc...