Jugar amb la salut dels ciutadans

Les dades fetes publiques aquests darrers dies per la Defensoria del Pacient són molt preocupants, i afegeixen un nou motiu d’alarma al deteriorament progressiu que, des de fa mesos, pateix l’atenció sanitària pública a la nostra comunitat. Les esmentades dades parlen d’un increment significatiu de les queixes i demandes sobre el temps d’espera a què s’han d’exposar els usuaris de la sanitat pública. Especialment greu és el retard, segons la Defensoria del Pacient, que s’enregistra en el procés de diagnòstic, la qual cosa es pot traduir en un agreujament de les seqüeles que pot deixar la malaltia si no es diagnostica i es tracta a temps. Es bo d’imaginar els efectes potencials que pot tenir aquesta situació, per exemple, en malalts de càncer, un escenari que costa d’imaginar en una societat moderna i avançada com la nostra.

Aquesta no és més que una de les greus conseqüències derivades de la política d’austeritat salvatge que està aplicant, en matèria sanitària, el govern de José Ramón Bauzá, sense tenir en comte per res els negatius efectes sobre la salut dels ciutadans. L’obsessió retalladora d’aquest executiu està arribant, de fet, a cotes impensable fa només un parell d’anys i empeny a moltes persones cap a l’angoixa, la impotència i la desesperació, mentres condemna a excel·lents professionals sanitaris a fer feina en condicions de precarietat màximes. Estam arribant a un camí sense tornada enrera a la sanitat pública illenca. No es pot seguir jugant amb la salut de la gent com està fent un govern totalment insensible al sofriment humà….

Atur: la botella mitja plena

Les dades de l’atur del mes de desembre passat no són, evidentment, per tirar coets, perquè seria una irresponsabilitat expressar satisfacció quan 95.000 ciutadans de les Illes es troben sense un lloc de feina i molts d’ells, fins i tot, sense gaire esperances de trobar-ne. Però la realitat ens diu que ha baixat el nombre d’aturats en 2.252 en relació a fa un any, i aquesta dada, per modesta que sigui, aporta una mica d’optimisme a un mercat laboral que semblava condemnat a fer créixer, un mes si i l’altre també, el nombre d’aturats a la nostra comunitat.

La temptació de voler veure la botella mitja plena enlloc de mitja buida és massa grossa per evitar-la, i més quan acabam de deixar enrera un dels períodes nadalencs més magres, comercialment parlant, dels darrers anys. Per a alguns, el que ha passat és que ja no hi ha més marge perquè baixi l’ocupació, que ja esta sota mínims. Potser sigui  així, però al manco és una bufada d’aire fresc, per esmorteït que sigui, de cara al futur d’un mercat laboral illenc que qualque dia haurà de repuntar.

Mentres tant, el Govern de Jose Ramón Bauzá continua fent la seva….Ni més ni manco que 1.423 treballadors interins han perdut la seva feina per les retallades de Aguiló i companyia, desmantellant poc a poc el sector públic illenc sense miraments ni el mínim de sensibilitat que cal esperar d’uns governants. Com vos he dit abans, hi ha tanc pocs motius per a l’esperança que no tenim més remei que aferrar-nos a un clau que crema….

La (in)justícia segons Gallardón

El ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, ha aconseguit una cosa que pareixia impossible: posar d’acord tot l’estament judicial del país en contra seva, demostrant que fins i tot el que, d’entrada, passava per ésser el referent moderat i dialogant del govern de Rajoy tampoc no s’ha pogut resistir a la temptació de la prepotència i la supèrbia desfermades. La protesta de jutges, fiscals, procuradors, secretaris judicials i advocats contra la seva llei de taxes demostra que el ministre estrella ha trepitjat tots els calls possibles a l’hora de dur endavant un reforma inoportuna, innecessària i sobre tot injusta.

Dificultar l’accés a l’administració de justícia apujant l’import de les taxes que han de pagar els ciutadans posa de manifest el tarannà reaccionari d’aquest ministre, recolzat per un Mariano Rajoy que està tudant a mans plenes el seu fins fa poc ample crèdit polític. L’obligació dels governants és afavorir una justícia ràpida, eficaç i a l’abast de tothom, no posar traves perquè els damnificats puguin reclamar la tutela judicial efectiva quan es veuen perjudicats els seus interessos. La mesura arbitrària de Ruiz Gallardón és, en aquest sentit, un torpede directe a la mateixa línia de flotació de l’estat de dret, demostrant la deriva autoritària de l’executiu de Rajoy i posant de relleu el perill per a una democràcia real que s’amaga darrera aquestes actituds. És ben hora que el ministre rectifiqui, que escolti els professionals de la justícia i que controli una mica el seu ego, tan desfermat, per al bé de tots...

Crear problemes on no n’hi ha

La iniciativa legislativa del ministre de Cultura, José Ignacio Wert, amb la nova llei de millora del sistema educatiu, introdueix un nou conflicte lingüístic a les comunitats amb llengua pròpia, afegint així a n’el banyat en un tema que fins ara estava perfectament assumit per la societat i què ara, per mor d’aquesta mesura tan innecessària com inoportuna, torna a generar desencontres aparentment insalvables entre el govern central i les comunitats autònomes on el castellà conviu -fins ara en plena harmonia- amb la llengua pròpia, con és el cas de les Illes Balears.

Al marge dels aspectes tècnics d’aquest primer esborrany de la nova llei educativa, el gest del ministre Wert enllaça amb una concepció recentralitzadora de l’ensenyament, la cultura i la realitat social de les comunitats amb llengua pròpia. No és la primera vegada que el ministre demostra la seva dèria centralista, però és preocupant que des del govern central es faci menyspreu d’una senya d’identitat tan important per a la societat illenca com és la presència del català a les aules, com a primera passa per garantir el seu ús social en igualtat de condicions amb el castellà.

En aquest sentit, la manca de sensibilitat del ministre és tan preocupant, al manco, com la complicitat de l’executiu de José Ramón Bauzá, que per boca del seu conseller d’Educació, Rafel Bosch, no ha perdut ni un minut en posar-se a les ordres de Wert. La veritat és que els ciutadans illencs tenim poc espai per a l’esperança quan els nostres propis governants obliden que la seva principal funció és defensar la nostra terra, no tirar-li terra damunt. 

Més pressió fiscal per ofegar l’economia illenca

Les reunions del vicepresident econòmic amb els representants empresarials illencs acaben, una vegada i altra, en un desacord total i absolut, talment un diàleg de sords mentre el desànim s’instal·la, de cada dia més, dins una societat illenca que s’esforça per treure el cap de l’aigua i no sap com fer-ho. Els empresaris de tots els sectors (des dels cotxes de lloguer al petit comerç) miren astorats cap al Consolat de Mar, cercant respostes als interrogants que enrevolten de fum negre el futur de la comunitat, però no troben més que improvisació, males cares i fins i tot qualque amenaça gens dissimulada.

El teixit productiu balear no pot suportar més atacs, ni pot aspirar a sobreviure amb una pressió fiscal que ofega qualsevol possibilitat de creixement econòmic. Un Govern no es pot dedicar a segar l’herba de davall dels peus dels emprenedors, dels que posen el seus doblers damunt la taula per provar de surar, a base de molts de sacrificis, els seus negocis i els llocs de treball. Es necessari que el president i el seu vicepresident econòmic deixin, encara que sigui per uns dies, la seva bombolla on viuen còmodament arrecerats i provin de connectar de bon de veres amb una classe empresarial illenca que ara mateix no té cap interlocutor vàlid dins l’executiu de José Ramón Bauzá. Massa càstig per a una terra que es mereix uns governants millors, més preparats i més sensibles dels que ara mateix li toca aguantar.