Una rectificació tardana, però que salva dos hospitals

L’anunci fet per José Ramón Bauzá en el debat sobre la situació de la nostra autonomia celebrat aquests dies, en el sentit de que per ara no es tancaran l’hospital General i el Joan March, és una bona noticia que lleva pressió als treballadors i pacients dels dos centres sanitaris i, al  mateix temps, demostra ben a les clares la caòtica forma de governar que té l’actual inquilí del Consolat de Mar. Ha hagut de venir el tercer conseller de Salut en setze mesos i haver esclatat una contestació interna sense precedents dins l’àmbit de la sanitat illenca perquè, finalment, el President hagi entès que la prepotència no equival mai a fermesa i que l’orgull és un mal aliat a l’hora de prendre decisions al servei dels ciutadans. Ben arribada sigui la seva rectificació.

De totes maneres, i una vegada expressada la meva alegria pel canvi d’opinió presidencial, crec que és hora de denunciar, un pic més, la incoherència d’un executiu que es mou a cop d’ocurrències, sense base analítica ni rigor en les formes. El fet de jugar durant tants de mesos amb l’angoixa de malalts i de personal sanitaris de dos dels centres hospitalaris més estimats per la societat mallorquina des de fa dècades demostra la nul·la sensibilitat d’aquest govern, com he tingut oportunitat de denunciar en repetides ocasions. No es pot frivolitzar el sofriment de les persones, i molt manco en un sector tan delicat com és el sanitari. És hora que aquest govern es posi les piles i comenci a governar seguint una fulla de ruta seriosa i meditada, sense espai per a les sortides de botador. La societat illenca es mereix, com a mínim, un govern que realment sàpiga cap a on va. 

UNA VAGA INÚTIL

Al marge de les valoracions interessades que avui facin els sindicats, les patronals i les distintes autoritats en relació al seguiment de la vaga general, la realitat ens indica que ahir es va perdre un dia de feina sense cap sentit; una vertadera tudadissa de recursos humans i d’hores de treball fets malbé al servei d’una causa com a mínim confusa, perquè  ningú sap molt bé què es perseguia amb aquesta vaga. El que està clar és que si el que volien els sindicats era fer rectificar la política econòmica del govern central, aleshores podem afirmar que ha estat una acció perfectament inútil, no haurà servit de res.

A altres països europeus, on l’opinió pública també té motius més que sobrats -com nosaltres aquí- per sentir-se indignada amb el rumb econòmic dels seus governants, hi ha hagut grans manifestacions i concentracions ciutadanes per expressar el seu legítim rebuig, en una expressió ciutadana perfectament compatible amb la responsabilitat de no perdre ni un minut d’esforç productiu en uns moments en què totes les energies s’han de concentrar en sortir del pou. En aquest sentit, perdre milions d’euros en una protesta sindical més pròpia del segle XIX que no del segle XXI no pareix la millor solució per al nostre país. Una vegada més, els nostres dirigents -polítics i sindicals- no han estat a l’altura d’unes circumstàncies tan complicades com les que vivim, que reclamen imaginació, diàleg i sentit de la responsabilitat; tres elements que molts de ciutadans hem enyorat durant l’estèril vaga general d’ahir.

https://www.facebook.com/jaumefontb

La insensibilitat social d’aquest Govern

He llegit a la premsa que, de cara a l’any que ve, el Govern cobrarà 20 euros a les persones que sol·licitin, de forma voluntària, la revisió del seu grau de discapacitat o de dependència com a passa prèvia per poder rebre ajudes per part de  l’administració, així com també hauran de pagar la mateixa quantitat els nous discapacitats o dependents i totes aquelles persones que, per mor d’haver empitjorat la seva situació, demanin voluntàriament una revisió del seu expedient. Aquestes mesures estan previstes en la llei de pressupostos de la comunitat autònoma per al 2013, i per tant es tracta d’una iniciativa que atacarà directament els interessos d’aquest col·lectiu en un parell de mesos.

És molt mal d’entendre que uns governants demostrin aquesta insensibilitat davant un grup de persones que, a més de patir una discapacitat o de trobar-se en una situació de dependència que condiciona la seva vida diària, a més veuen com se’ls penalitza econòmicament per simple fet de demanar a l’administració que acrediti la seva situació de vulnerabilitat.

Per moltes raons pressupostàries que vulgui posar damunt la taula aquest govern a l’hora de justificar aquesta decisió, es fa molt difícil d’acceptar que s’incrementi el capítol dedicat a pagar als alts càrrecs mentres s’incrementa la pressió als sectors més castigats de la societat. Per tant, pens que únicament un govern totalment insensible al sofriment de les persones pot adoptar mesures com aquestes. Jo ha va dir el clàssic: quan un govern comença essent dèbil amb els miserables, acaba essent miserable amb els dèbils.

A trenta anys del gran canvi (28 d’octubre de 1982) // A treinta años del gran cambio (28 de octubre de 1982)

Girar la vista cap enrere a vegades pot ésser molt útil, a pesar de que també té l’inconvenient de recordar-nos que el temps passa per als què ja duim alguns anys damunt l’espatlla. Aquests dies ho he pensat, precisament, quan estan a punt de complir-se trenta anys d’aquell històric 28 d’octubre de 1982; el dia en què, per a alguns, la Transició espanyola va acabar (definitivament?), amb el triomf electoral de Felipe González i un PSOE que es presentava a si mateix com l'única força política capaç de liderar un país que- com també passa ara- mirava el seu futur amb molt de recel i fins i tot amb una profunda angoixa.

Si ho miram amb ulls freds, crec que podem dir que aquella fou una jornada històrica per molts de motius, però la raó per la qual jo la record avui és per la capacitat de crear una il·lusió col·lectiva que va tenir aquell triomf electoral; va ésser com si aquest país s’hagués decidit, d’un dia per a l’altre, a tornar a posar-se les piles i es preparàs per desafiar aquell futur tan negre que pareixia gairebé impossible de doblegar. Els fets demostraren que aquells esforços, aquella il·lusió compartida, no foren debades, i de fet es va obrir un cicle històric que ens permeté aconseguir una sèrie de fites (entrada a la Unió Europea, creixement econòmic perllongat, modernització del país, reconeixement internacional....) que aquell fredós dia d’octubre de fa trenta anys pareixien somnis impossibles. I jo me deman: si llavors varem ésser capaços de capgirar la història, per què no ho podem tornar a fer ara?

-----------------------------------------------------------------------------------

Girar la vista atrás a veces puede ser muy útil, a pesar de que también tiene el inconveniente de recordarnos que el tiempo pasa para los que ya contamos con algunos años a nuestras espaldas. Estos días lo he pensado, precisamente, cuando están a punto de cumplirse treinta años de aquel histórico 28 de octubre de 1982; el día en el que, para algunos, la Transición española acabó (¿definitivamente?), con el triunfo electoral de Felipe Gonzáles y un PSOE que se presentaba a sí mismo como la única fuerza política capaz de liderar un país que -como también ocurre ahora- miraba su futuro con mucho recelo e incluso con una profunda angustia.

Si lo analizamos desde una mirada fría, creo que podemos afirmar que aquella fue una jornada histórica por muchos motivos, pero la razón por la que yo la recuerdo hoy es por la capacidad de crear una ilusión colectiva que tuvo aquel triunfo electoral; fue como si este país hubiera decidido, de un día para otro, volver a ponerse las pilas, y se preparara para desafiar aquel futuro tan negro que parecía casi imposible de doblegar. Los hechos demostraron que aquellos esfuerzos, aquella ilusión compartida, no fueron en vano, y de hecho se abrió un círculo histórico que nos permitió conseguir una serie de metas (entrada en la Unión Europea, crecimiento económico prolongado, modernización del país, reconocimiento internacional...) que aquel fresco día de octubre de hace treinta años parecían sueños imposibles. Y yo me pregunto: si entonces fuimos capaces de dar un vuelco a la historia, ¿por qué no podemos volver a hacerlo ahora?