Prospeccions: una incongruència més

La postura adoptada aquesta setmana pels diputats balears del Partit Popular al Congrés dels Diputats, votant en contra de la moció que rebutjava les prospeccions petrolíferes a les aigües balears, demostra una vegada més la condició erràtica i incongruent del PP quan es tracta de defensar els interessos illencs en funció de que sigui a Madrid o a Palma. Per molt que la seva posició s’amagui darrera apel·lacions jurídiques més o manco afortunades, la realitat és que aquella suposada valentia demostrada pels senadors illencs fa unes setmanes, quan a la cambra alta es va debatre una moció similar a la d’aquests dies, posa de relleu la hipocresia dels populars, que volen vendre una imatge de fermesa en aquest tema quan en realitat actuen amb servilisme quan sona la corneta de “firmes” des de la seu nacional del PP.

Ara es veu fins a quin punt deia mentides el president José Ramon Bauzá quan afirmava que ell i el seu partir s’oposarien allà on fos necessari a les prospeccions, perquè, segons ell, el més important era defensar els interessos de la societat balear i evitar un atac directe a la principal indústria de la nostra comunitat com és el turisme. No m’estranya gens que els PP hagi perdut quasi 40.000 vots a les darreres eleccions europees, perquè la gent està farta de politics sense credibilitat, que són capaços de defensar una cosa i la contrària sense despentinar-se ni posar-se vermells. Ara ja hem vist -una vegada més- de quin peu calça el Partit Popular i a quins interessos serveix, que evidentment no són els de tots els ciutadans d’aquesta terra...

Cordura contra la barbàrie

La barbàrie sempre és condemnable, tant si es  manifesta de forma verbal en un Parlament, com si ho fa en forma de pintades a les portes d’una farmàcia o a les xarxes socials, quan qualcú se’n alegra de l’assassinat d’una dona -per molt política que sigui- a sang freda. La barbàrie implica sempre la derrota del pensament crític, de la llibertat individual i de la cordura cívica, algunes de les bases sobre les que estan edificades les societat avançades i democràtiques. En aquest sentit, he de dir que aquesta setmana que s’acaba han passat massa coses que em en fan dubtar de que realment vivim a un país civilitzat.

En primer lloc, la portaveu parlamentària del Partit Popular, Mabel Cabrer, s’ha passat set pobles acusant a PSIB i a Més de “nazis”, per la seva oposició a la Targeta Blava que els populars impulsen entre el sector del comerç illenc. Al marge de que es agradi més o manco aquesta iniciativa del PP, l’acusació és totalment absurda, exagerada i irresponsable, i de fet contribueix a banalitzar tot l’horror que s’amaga darrera el terme “nazi”. Una paraula que qualque fanàtic també ha pintat a la farmàcia del President Bauzá, demostrant la mateix manca de respecte que la desafortunada portaveu popular.

O posam barres al dogmatisme i la violència o el sistema democràtic estarà en perill, perquè si volem que aquest sistema es mantingui viu hem de garantir un mínim de respecte i tolerància, precisament tot allò que aquestos dos lamentables episodis han demostrat que ara mateix no hi ha a la nostra convulsa vida política. Alerta amb jugar amb foc amb aquestes coses, perquè tots sabem què passa quan es cremen les regles del joc...

Una nova etapa per a la CAEB

Carme Planas ja és la nova presidenta de la Confederació d’Associacions Empresarials de Balears (CAEB), una entitat que ha tingut i tindrà un paper cabdal a l’hora de reorientar l’economia illenca quan s’acabi d’una vegada –com sembla que ja comença a passar- la terrible i profunda crisi que hem patit des de fa cinc anys. Procedent del sector sanitari -és la presidenta de la Unió Balear d’Entitats Sanitàries- l’arribada de Planas al front de la major patronal illenca pareix que respon a una voluntat dels empresaris balears de donar un nou impuls a l’entitat, reforçant el seu paper com a interlocutor de l’administració autonòmica amb vistes als nous i importants reptes que esperen a l’economia illenca en la post-crisi.

El fet que Carme Planas hagi estat elegida per unanimitat és un bon símptoma sobre la necessària cohesió que hauria d’haver entre els representants de les associacions empresarial integrades a la CAEB; una cohesió que és fonamental, entre altres coses, a l’hora d’avançar cap a un escenari de diàleg social realment sostenible i totalment imprescindible per a afrontar els canvis estructurals que precisa l’economia illenca. Queda per veure -i així ho esperam tots- si la nova presidenta de la CAEB sabrà manejar amb habilitat i equilibri les tensions internes que es puguin enregistrar en el sí de la patronal i trobar aquest camí de consens que tant necessita el sector empresarial d’aquesta terra. Per part nostra, li desitjam tota la sort del món...

Una frivolitat innecessària

La introducció (obligatòria?) de l’article salat en la parla habitual dels informatius d’IB3 és una passa més que dóna el Govern de les Illes Balears en la seva creuada contra el català, i esdevé la prova més clara que el President Bauzá no pensa amollar l’ós de la llengua, que tants de fruits li està donant entre els sectors més reaccionaris en matèria lingüística de la nostra comunitat. A més, suposa una flagrant intromissió en l’autonomia dels professionals que desenvolupen la seva tasca als mitjans públics de comunicació com és el cas d’IB3 i, finalment, implica un greu menyspreu a les opinions emeses des de la pròpia UIB, en el sentit que una mesura com aquesta suposa un atac directe a l’ús social de la llengua catalana estàndard, que fins ara havia estat assumida sense més problemes per part de la majoria de la societat illenca.

La fixació de José Ramon Bauzá -amb la connivència dels seus col·laboradors i la cort d’aduladors que l’enrevolta- envers la llengua catalana ja comença a fregar els límits de l’obsessió. Al llarg d’aquest darrers tres anys ha tirat per terra un quart de segle de consens lingüístic a la nostra terra i ha creat un problema on no n’hi havia cap; una problema que ara ja comença a arrelar dins una societat balear empesa, de cop i volta, cap a postures maximalistes en matèria lingüística. La seva dèria anticatalanista va camí d’esfondrar per a molts d’anys un panorama educatiu i lingüístic que ja mostra uns preocupants símptomes de crispació. La seva frivolitat en aquest àmbit només es comparable amb la seva manca de mà esquerra a l’hora d’apagar els incendis que ell mateix ha encès...

El rebuig del Congrés dels Diputats

Aquesta setmana s’ha debatut al Congrés dels Diputats la possibilitat de que la Generalitat de Catalunya pugui convocar una consulta popular per tal d’esbrinar si la societat catalana està o no a favor de la independència del Principat. Ha estat aquest un debat històric, sens dubte, tant per la naturalesa de la qüestió que era objecte de discussió com per la transcendència de les conseqüències política que se’n podrien derivar segons quines fossin les seves conclusions.

Tothom coneix ja quin ha estat el resultat del debat, i convindria analitzar-lo amb el cap fred i sense deixar massa espai per al ventrell o el dogmatisme. De del punt de vista legal, la resposta que han donat la gran majoria dels diputats espanyols a la pretensió d’Artur Mas és impecable, agradi més o agradi manco: amb l’actual Constitució a la mà, és impossible que una comunitat autònoma pugui decidir la seva separació de la resta de l’estat perquè la sobirania no es pot trossejar, pertany al conjunt de la societat espanyola i això és una de les bases fonamentals de la Carta Magna. Insistesc, això no té res a veure amb simpaties o insensibilitat democràtica; no és una qüestió de posicionament ideològic o de privar al poble català del seu dret a l’autogovern, que personalment respect; simplement és que sense llei no hi ha democràcia i al marge de la Constitució només hi ha fosca, inestabilitat i incertesa. Si l’actual marc constitucional no és l’adequat, aleshores hi ha procediments democràtics per modificar la llei de lleis, però sempre des del respecte a la legalitat. En política, els experiments s’han de fer sempre amb gaseosa...