Felicitats, Miquel

Miquel Barceló acaba de rebre un dels més importants guardons del sector gràfic estatal, en concret el Premi Nacional d’Art Gràfic 2014, que concedeix la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Aquest premi, amb més de vuitanta anys d’història, té com a objectiu destacar la trajectòria dels artistes que es dediquen al gravat i a altres tècniques semblants, per tal d’impulsar la seva pràctica i a més fomentar el col·leccionisme d’estampes. Un guardó, sense dubte, d’un altíssim prestigi per al nostre artista més internacional.

Al marge dels mèrits específics -i indiscutibles- de Miquel Barceló dins el món pictòric i de gravat, el premi ara atorgat té com a efecte col·lateral tornar dur a la primera línea de l’actualitat l’obra d’un artista illenc que s’ha sabut guanyar un lloc de privilegi dins un univers artístic on no és fàcil destacar. En el cas d’en Miquel, el fet de néixer a una comunitat insular amb tantes dificultats de connexió -de tot tipus- amb els corrents artístics continentals i mundials no ha impedit que la seva vàlua hagi estat reconeguda arreu del món. Estam, en definitiva, davant tot un exemple de talent i voluntat combinats al servei de la creació artística, que a més ha contribuït a difondre el nom de Mallorca pels cercles més excelsos del món de l’art. Aquest guardó hauria de servir d’estímul per al cada vegada més important grapat de creadors illencs què, en tots els camps- imatge, fotografia, disseny, cinema- s’esforcen per fer feina en el món d’una indústria cultural tan malmenada durant aquests llargs anys de crisi….

Caça de bruixes a Marratxí

Els esdeveniments s’han precipitat en el I.E.S. Marratxí a rel de la suspensió cautelar del seu director, Jaume March, i s’han agreujat encara més amb la dimissió de la totalitat de l’equip directiu del centre. La indignació dels docents de l’esmentat centre és palpable, i les formes utilitzades per la conselleria d’Educació demostren una absoluta manca de mà esquerra per part de l’administració i una tornada a procediments -el cessament per mitjà d’un motorista, con en temps de Franco- que tots creiem ja definitivament eradicats de la vida pública balear.

Més enllà de les raons tècniques que argumenta la conselleria per dur endavant l’esmentada sanció cautelar, és evident el rerefons polític en tot aquest assumpte. L’executiu de José Ramón Bauzá no perdona als docents la seva prolongada vaga que va tenir lloc a principis de curs i, en aquest sentit, la seva actuació fa pudor de represàlia. El Govern ha convertit el sector educatiu illenc en un camp de batalla en el què sembla que tot s’hi val per esclafar la resistència dels docents contraris al TIL i a la política educativa del Govern. Bauzá, una vegada més, s’equivoca confonent autoritat amb autoritarisme i apostant per una línea dura de confrontació, que no fa més que perjudicar als alumnes illencs, engrunats en un conflicte que amenaça un curs escolar massa crispat. Algú amb dos dits de seny hauria de fer veure al President que aquest no és el camí, i que és entrant en un diàleg sincer i constructiu com es pot arreglar el problema, en lloc de posar les aules illenques en peu de guerra...

L’absència del president

José Ramón Bauzá ha tornat a donar l’esquena als pobles de Mallorca que celebren la festivitat de Sant Antoni. Per segona vegada en dos anys, el President del Govern de les Illes Balears s’ha estimat més acudir a un acte fora de la comunitat enlloc d’honorar, amb la seva presència institucional, una de les celebracions més populars del nostre calendari festiu, menyspreant així una tradició -la visita presidencial- fortament arrelada a aquesta terra des de l’inici de l’autogvern, fa trenta anys.

És humanament comprensible que per a Bauzá sigui un petit suplici haver d’assistir a una commemoració on es rebut amb xiulets i crits de protesta, però no hauria d’oblidar que aguantar el descontent de la gent va implícit en la figura -i el sou- del màxim dignatari de les Illes Balears. Li agradi o no, el President està obligat a complir les seves exigències institucionals al marge de que es trobi més o manco còmode fent-ho. Si la gestió que fa al front del Govern mereix la desaprovació pública ell ho ha de suportar amb dignitat i  elegància, perquè aquesta és la base d’una democràcia representativa. En aquest sentit, no es pot consentir que tot un President s’amagui darrera la seva agenda perquè li fan mal les orelles quan els descontents el posen de volta i mitja. A els dures i a les madures, ell és el President de tots els ciutadans illencs, inclosos els què per Sant Antoni aprofiten l’avinentesa per fer-li el cuc de l’orella malalt...

Imputació i respecte a la Justícia

El tema de la possible imputació de la Infanta Cristina pel cas Noos està començant a derivar cap a una presa de posició de l’opinió pública illenca per motivacions que van més enllà del plànol estrictament judicial. Hi massa enrenou mediàtic al voltant d’una qüestió què, per afectar a la filla del rei, és lògic que generi controvèrsia, però hi ha el risc que un assumpte purament jurídic acabi provocant un posicionament visceral en funció d’altres factors que no són pròpiament jurídics.

Personalment estic convençut que la imputació de la Infanta -si finalment l’Audiència Provincial ratifica l’aute del jutge Castro- no implicaria cap terratrèmol per al sistema democràtic espanyol; pensar això és desconèixer la solidesa d’unes institucions que han sofert ensurts molt més seriosos, com la guerra bruta contra el terrorisme, la corrupció política, veure com un ex-ministre d’Interior entrava a la presó o com el director general de la Guàrdia Civil escapava disfressat del país, folrat de doblers d’obscura procedència i perseguit pel mateix cos policial que ell havia dirigit. Per tant, aquestes veus apocalíptiques que parlen del final de la monarquia pel cas Noos s’haurien de prendre les coses amb més calma.

Per una altra part, és innegable que també hi ha gent que vol veure a Cristina desfilant cap als jutjats de Palma al marge de la seva culpabilitat o innocència, con una mena de linxament púbic inspirat pels seus prejudicis contra la Corona. I jo me deman, no podem deixar fer feina als jutges, respectant les seves decisions i respectant que sigui el sistema judicial qui finalment determini la seva culpabilitat o no? Crec que una mica de “tranquimazin” faria molt de bé a més d’un en tot aquest assumpte...

L’adéu d’un conseller

 La dimissió de Carlos Delgado al front de la conselleria de Turisme -el sisè canvi que viu el gabinet de José Ramón Bauzá en dos anys i mig de legislatura- suposa un vertader tsunami per al projecte que encapçala del President, a pesar de que les raons formals de la substitució siguin de caire “personal”. La sorpresa que ha provocat en el sí de l’opinió pública illenca aquesta dimissió té molt a veure amb la figura del fins ara conseller de Turisme, un polític  polèmic i vinculat amb plantejaments declaradament extremistes

Vaig tractar de prop en Carlos Delgado durant la meva etapa en el Partit Popular, quan ell era batle de Calvià i va començar a posar de moda una forma de governar “sense complexos”. Mai no vaig dubtar de la seva capacitació professional ni de la seva vàlua política, només condicionada per una perillosa tendència cap a un dogmatisme cada vegada més radical i allunyat del tarannà liberal que un dia fou senya d’identitat del meu ex-partit. Aquesta tendència es va anar refermant al llarg d’aquest darrer lustre, quan la seva decisiva influència en el si del partit va ésser directament proporcional a un procés de radicalització del PP en temes com la llengua o la cultura pròpies d’aquesta terra, en benefici d’una uniformitat sense matisos. Aquest procés, tant perjudicial per a aquesta terra, ha estat seguit quasi mil.limètricament per part de José Ramón Bauzá, fins arribar a l’alt nivell de  crispació social i política que ara mateix patim a les nostres Illes.

Tot i això, i al marge de quines siguin les vertaderes raons de l’abandó de Delgado de la política activa, crec que hem de saber separar els aspectes polítics dels personals i, de la mateixa manera que estic convençut que la seva retirada serà positiva per a la política illenca, li desig tot la sort del món en el plànol humà. Una cosa no lleva l’altra.