Una grosseria intolerable

L’absència de les autoritats autonòmiques balears a la presa de possessió de l’escriptora mallorquina Carme Riera a la Real Academia Española de la Lengua (RAE), que va tenir lloc fa uns dies, demostra dues coses, totes dues molt alarmants: per una part, la nul·la sensibilitat dels actuals governants illenca davant un fet cultural de gran importància històrica (són comptades les dones que han format part d’aquesta institució en els seus tres segles d’història). Per l’altra, evidencia que les fòbies ideològiques que tenen que veure amb la nostra llengua pesen molt més que el sentit de la responsabilitat institucional, a l’hora d’elaborar l’agenda del president Bauzá o de la consellera d’Educació. En els dos casos, el resultat és molt lamentable.

Per desgracia, no és el primer exemple (ni serà el darrer, això segur) de com el poder polític vol controlar, manipular i condicionar el món de la cultura, creant trinxeres allà on hi hauria d’haver respecte absolut per la creació lliure i plural. A determinats polítics no els hi agraden els intel·lectuals independents, que no accepten viure a sou dels governants. Són polítics instal·lats en la censura prèvia i en la subordinació de la llibertat creativa a les consignes de la propaganda. Lamentablement, aquesta és una constant històrica, però que això passi en una societat democràtica com la nostra agreuja la conducta del Govern. Menysprear una escriptora de la talla de Carme Riera, mallorquina que viu a Barcelona però que mai ha renegat del seus orígens, demostra una pobresa d’esperit que ni ella ni els ciutadans illencs ens mereixem...

Finançament: ens tornen a penalitzar

Sindicats i patronals illenques coincideixen en que els pressupostos que ha preparat el Govern de les Illes Balears per a l’exercici 2014 no ajudaran a reactivar l’economia illenca, en gran part perquè la pressió fiscal no baixarà com a conseqüència del poc marge de maniobra que té l’executiu de Ramon Bauzá per mor de l’un sistema de finançament autonòmic absolutament injust per a la nostra comunitat. Així que ja ho tornam a ésser com l’any passat, i l’altre i l’altre: sembla com si ens haguéssim de resignar a veure com el tren de la recuperació passa per davant nostre sense que tinguem cap oportunitat de pujar a ell, emmanillats com estam de peus i mans per un greuge històric pel que fa al tracte fiscal que rebem de Madrid.

Ja sé que aquest missatge sona repetit i que de tantes vegades d’expressar-lo hi ha el risc que perdi la seva eficàcia reivindicativa, però no podem deixar de costat allò que és un fet objectiu: hi ha una relació causa-efecte directa entre el deficient finançament que reben les nostres Illes per part de l’Estat i les dificultats que tenim a l’hora de consolidar una recuperació econòmica que ja es comença a albirar. La relació, ho torn a dir, és directament proporcional, i per tant no ens podem cansar d’exigir a qui té la capacitat per fer-ho -el President Bauzá el primer de tots- que faci sentir la seva veu per tal que l’any que ve no haguem de tornar a lamentar que, una vegada més, aquesta comunitat ha tornat  a perdre el tren de la recuperació...

A la fi, una bona notícia econòmica

Las dades fetes publiques pel Banc d’Espanya, anunciant el final de la recessió, donen peu, a la fi,  a una mica d’esperança. És cert que estam parlant d’un 0,1 % de creixement del PIB, una xifra que en unes altres circumstàncies podria semblar fins i tot ridícula però que ara, després de més des dos anys de creixement negatiu de l’economia espanyola, aporta una mica d’optimisme a una societat que esta passant -i encara no ha acabat, ni de molt- l’etapa més llarga de crisi del darrer mig segle.

Si ho analitzam amb deteniment, allò més important d’aquesta dada és que pot suposar en canvi de cicle econòmic i l’inici d’una recuperació que fa massa temps que esperam i que no acaba d’arribar. I és que cinc anys de sacrificis, de retallades, d’atur i d’angoixa per a milions de famílies...han creat un clima de desencís que qualque dia s’ha de trencar. Si és cert allò que diuen alguns experts, de que l’economia és, també, un estat d’ànim, potser aquest petit canvi en la direcció del vent, per mínima que sigui, pot suposar l’empenta que necessita aquets país per recuperar la il·lusió i tornar a créixer. Ara només falta que la classe política governant, aquí i a Madrid, estigui a l’altura de les circumstàncies i deixi respirar una mica als ciutadans, ofegats per una pressió fiscal insuportable i, en el cas illenc, per una brutal discriminació en el repartiment dels recursos financers; una injustícia històrica que ens condemna, als ciutadans d’aquesta terra, a viatjar sempre en el darrer vagó del tren...

Incompatibilitat presidencial????

La decisió del Tribunal Superior de Justícia de Baleares d’admetre a tràmit la demanda del PSIB i de MÉS per la suposada incompatibilitat de José Ramón Bauzá com a president i titular d’una farmàcia suposa una bona notícia, des del moment què permetrà aclarir els dubtes que hi ha al voltant d’aquesta qüestió tant entre la classe política com en una part de la societat illenca. En aquest sentit, tot allò que contribueixi a dissipar sospites en relació a l’exercici de la política serà benvingut, al marge de les opinions que cadascú tengui –molt legítimes totes elles- en relació a aquest tema.

Crec, per tant, que és hora de deixar que parli la justícia i, al manco de moment, deixar de costat la utilització en clau política de la suposada incompatibilitat presidencial, al manco fins que el TSJB no emeti la seva sentencia. Circulen cada dia moltes dades al voltant d’aquesta qüestió, xifres milionàries relacionades amb la facturació de la farmàcia del president i, a més, tota casta d’interpretacions sobre la legalitat d’aquesta situació personal de Bauzá. Però en aquest cas, com en tots, pens que no és bo avançar-se al procés judicial que, ara ja si, sabem que tindrà lloc i per tant allò més lògic és esperar que siguin els jutges els qui diguin si el càrrec de president de José Ramón Bauzá és incompatible amb la seva titularitat d’una farmàcia o no. I que s’acabi així, d’una vegada, aquest contenciós que no ajuda gens a la imatge de la primera autoritat d’aquestes Illes...

El Congrés dels Diputats es mereix un respecte

L’incident que ha tingut lloc avui en el Congrés dels Diputats, amb la protesta de quatre membres del grup Femen mig nues, enfilades a les columnes de la tribuna de convidats de la cambra, no deixaria d’ésser un fet aïllat que ha alterat durant uns minuts el desenvolupament normal de la sessió parlamentària, si no fos per la utilització partidista i demagògica de l’incident, què ha permès que cada formació política present al Congrés en faci una interpretació interessada del que ha passat, sempre en funció -naturalment- de les seves coordenades ideològiques.

Tothom té dret a manifestar la seva opinió sobre l’avortament (que era l’eix de la protesta) o sobre qualsevol altre tema d’interès públic; i a una democràcia hi ha caus adequats per fer arribar aquesta protesta als responsables polítics què, en darrera instància, tenen la tasca de legislar. Però interrompre una sessió parlamentària per fer una exhibició eròtica-reivindicativa perquè al cap de dues hores surti l’espectacle al youtube o se’n facin ressò les xarxes socials és una forma molt barroera d’exercir el dret ciutadà a la llibertat d’expressió. Tan se val que les activistes vagin sense roba o amb una passamuntanyes, allò que no es pot acceptar és que la seu de la sobirania popular sigui utilitzada com a vehicle per divulgar consignes polítiques o ideològiques, per molt legítimes que siguin totes elles (que això ningú no ho discuteix). I que els diputats del PSOE i d’IU aplaudeixin el “show” encara és més greu, i demostra el poc respecte que tenen per una cambra pensada per acollir paraules, idees i valors, no números de circ...